jo

jo

divendres, 9 de maig de 2014

11 De Maig - Half Ironman Extrememan Salou 2014, el repte.

Half Ironman


Un Half Ironman és un triatló de mitja distància, la meitat d'un Ironman i el doble d'un d'olímpic. Un triatló on les distàncies de cada tram, que son nedar, ciclisme i atletisme respectivament, són:

Swim: 1900 metres
Bike: 90 Quilòmetres
Run: 21 Quilòmetres

Un repte


Doncs si, aquest és el meu gran repte per aquest principi de temporada de triatló, que ja fa mesos que preparo. Em presentaré a la prova després de 18 setmanes d'entrenament específic. Sense obviar que enmig vaig preparar-me, també, per fer una marató. La vaig córrer en 2:58h, en un altre post ho explicaré, avui només toca triatló. Doncs, després de tants i tants dies i hores d'entrenament i sacrificis, per fi, ha arribat el gran dia.

Quan em vaig mirar per primer cop la web de la prova on correré Diumenge, vaig pensar que a mi em quedava molt per poder pensar, ni tant sols, en entrenar per fer-ne un. Be, doncs un més després ja estava totalment convençut de poder-ho fer, inscrit i molt motivat. Aixi sóc jo,  prenc decisions fermes i lluito per elles fins aconseguir el que em proposo. Ja no hi havia volta enrere.


Extrememan Salou 2014


Aquest és el nom de la prova on participaré. És la primera carrera d'un circuit de 5 half ironmans que es fan per Catalunya, Espanya, França i Alemanya. Aquestes són les ciutats i dates de totes les proves: 



 Una prova on participaran grans triatletes com el que surt a la foto, Marcel Zamora, el gran favorit a endur-se la victòria i un gran referent per mi. L'última vegada que vam coincidir en una prova, va ser a la marató de Barcelona, on vaig poder parlar una mica amb ell el dia abans i em va desitjar sor. Malament no em va anar, a veure si demà podem repetir.



Ell és un triatleta de dilatada experiència en Ironmans, te un llarg currículum de victòries. En destaquen les 5 consecutives en el Ironman de Niza, quasi res. Per ell, la cursa serà només un entrenament de qualitat, per mi possiblement un dels dies més grans fins el moment i que de ben segur, recordaré tota la vida.

Evidentment serà el meu debut en una proba de mitja distància. De triatló, fins ara només he competit en distància sprint. Em saltaré la distància olímpica que queda entremig. Però el fet d'haver competit en marató, mitjes i tots els llargs entremanets que porto a l'esquena em fan anar molt confiat a Salou. Em veig del tot preparat, ara, sempre pot passar de tot en les competicions.



La cursa


Doncs be, com molt sabreu, un triatló consta de 5 parts i 3 esports diferents units en un de sol. Es comença nedant, es fa la primera transició, es pedala en bicicleta i finalment es fa la segona transició per encarar l'últim tram de carrera a peu.

Són 5 parts on totes són importants. Tot i que depenent de la distància del triatló els percentatges d'importància es redueixen en depen de quin sectors. Per exemple, en un triatló sprint has de fer les transicions molt ràpid per no perdre pistonada, no hi ha cap segon per perdre, en canvi, en triatlons llargues, possiblement uns segons guanyats a la transició seran segons que podràs guanyar de més al llarg de la cursa, es fa amb més tranquil·litat.


Natació


Be, com he dit, es comença nedant, això és el que m'espera al mar de Salou, 1900 metres per endavant:

Es comença des de la sorra, es neda fins a la primera boya mar endins. 

La borajarem deixant-la a la nostre dreta tot anant a buscar la seguent en paral·lel a la platja, girarem fins a dos vegades per tornar en direcció oposada i altre cop a la esquerra per tornar a la sorra. 

En total casi 2km nedant que espero fer en menys de 45 minuts. Nedarem amb el swimsuit de neoprè i jo surtiré en la segona tanda, amb casquet groc. 

Si, a les 6:49 del matí, aixó fa mal, pero quan desitjes una cosa amb totes les forces no hi ha res que s'hi oposi!

Espero que el mar ens respecti amb una bona temperatura, que surti el sol ben d'hora i que no hi hagin onades.



Ciclisme


Aquest tram és de 90 km. Fa poc van canviar el circuit, que era amb una mica de muntanya, a primera vista molt atractiu, per ara, un de molt més pla, i segur segons l'organització, que no sembla tant atractiu. Però be, se que això com a debutant em beneficia treient-l'hi una mica de dificultat al circuit però continuen sent 90 km que s'hauran de pedalar. El que més por em fa és el vent que per aquella zona sol bufar fort. Esperem que en Diumenge, i sent tant d'hora el vent "faci festa".



Això dels speed point és un tram cronometrat exclusivament on es farà una classificació final amb el més ràpids en aquest sector. Un "repechón" d'uns 4 km, just al passar per el km 54. La resta simple, seguir la carretera, gaudir de les vistes al mar i sobretot disfrutar, i patir, pedalant, sense encantar-me gaire ja que m'agradaria fer un temps d'entre 3-3:15h.

Atletisme


Aquest és el tram que millor se'm dona de les triatlons, pero el meu rendiment en una mitja marató després de 90 km de bici serà tota una sorpresa. Esperem que sigui bona. M'agradaria poder-la fer mes o menys en 1 hora i mitja. Aquest és el recorregut:


Aquí també hi ha un speed point. Si en el tram de bicicleta ja ni se'm acudia lluitar per ell, aquí, just abans d'acabar, encara menys, però be, l'important en aquestes alçades serà acabar i fer-ho en condicions. 



Aquest tipus de curses són espectaculars en quant a la preparació, expectació, posada en escena, i com a competició en general. Espero gaudir-la al màxim. Això és el que ens trobarem a la zona de sortida, transicions i meta.

Nutrició

Tant important és entrenar per la cursa com preparar-se l'alimentació que prendràs durant la cursa. És molt important portar-ho tot pensat i preparat des de casa i provat tot el que et prendras en els entrenaments ja que et pot sentar malament en coptetició i que tota la feina feta durant tant de temps no serveixi de res. Aquesta és la meva elecció per la cursa.

Beguda: high 5 extreme energy source (bici) 







Barretes: High energy Isostar sport bar banana (bici)













Xuxes energetiques: GU Chomps i Power bar (bici)






Gels energetics: Gu Orange (correr)



La beguda al còrrer prendre aigua i isotònic que donarà la organització i alguna fruita com platan o taronja. Tota aquestes coses m'ajudaran a mantenir l'energia  perduda durant les hores de cursa, i és que aquí no val a badar, això no és cap tonteria. Has de recuperar menjant i bevent totes les coses que el teu cos va perdent mentre fas exercici.

Preparació


Algunes altres coses que a explicar així curioses són que nedaré amb 2 gorros, el meu, amb el que ho faig sempre i amb el que em noto comode i el que m'he de posar per la competició a sobre. 
Una altre cosa que encara no tinc decidida és quan em posara els mitjons compresors, si abans o després de nedar, ja que amb el neopré me'ls tapa pero me'ls mulla igual.
De vambes correre amb les Asics que tant be em van anar a la marató, les ulleres que porto sempre per competir i una visera pel sol.
Encara no sé portaré rellotje o no, ja que el meu polar en principi no es pot mullar, peró igual el deixo a boxes i me'l poso després. Tot i que aniria be correr sense res i disfrutar deixant a banda el temps. En l'ùltim triatlò ja ho vaig fer i em va agaradar la sensació.
Tots aquest dubtes hauràn de quedar aclarits demà perquè mes val fer-ho amb temps que després tot son presses i en les ultimes hores no són bones.

Be, demà al mati ja marxo cap a Salou i espero començar a ficar-me a lloc i situar-me be, mentalizar-me per la cursa, descansar i estar tranquil, aquest és el planing que m'espera.



Equipació

Be, per acabar, us deixo les fotos de la nostra nova equipació del club, el CN Sallent, jo seré el primer en estrenar-la en competició. Un traje amb el que es pot, i serveix per nedar, anar en bici i còrrer.

Vestit per còrrer, trimono, vambes i visera

El trimono per radera, personalitzat.
Traje de neoprè, per nedar, l'altre a sota.

Be, això és tot, o no. Segurament em deixo moltes i moltes coses a explicar, però escric aquest post ràpid ja que no tinc gaire temps (trobareu moltes faltes i coses no gaire ben explicades però no tinc temps de posar a escriure un post molt acurat, es valora la bona intenció) i m'he de preparar per marxar demà. Tenia ganes d'escriure alguna cosa després de tant temps per posar-me ja en situació. Ja estic totalment mentalitzat en la cursa!

Ara només em queda posar-hi dos pebrots per fer-ho possible! Som-hi!



dimarts, 8 d’octubre de 2013

SERTRI Altafulla 2013 + 5K@EASD Barcelona - Cròniques

La primera competició després de la llarga lesió


Havia de ser un triatló, però es va suspendre el tram de natació per la mala mar que hi havia en el moment de la prova i l'aparició algun banc de meduses. Finalment es va convertir en una duatló.


Tenia pensat competir en la categoria súper sprint de triatló (35Om Natació + 1Okm Bici + 2.5km Corrent). Qui conegui una mica el món del triatló sabrà que no és una categoria gaire habitual, ja que la més comuna de menor distancia sol ser la categoria sprint, més o menys el doble de cada segment que en el súper sprint. El fet és que em vaig decidir a participar en triatló, precisament, el dia que vaig trobar aquesta categoria, ja que ho vaig decidir sense encara haver pogut córrer cap dia i pensava que el segment dels 2,5 km els podria aguantar be.

Els entrenaments de natació i bicicleta els portava més o menys be, res de l'altre món per això. Anava a la competició a provar aquest nou esport i a veure més que res si m'agradava o no i tornar a competir altre vegada. En tenia moltes ganes, estava molt motivat. Més, perquè es feia a Altafulla, el poble on he passat gran part de la meva infantesa i que m'ha vist créixer. També queda be dir que allà va ser on vaig començar a caminar per primera vegada i era especial per mi fer un símil i que fos el mateix poble el que em veies tornar a competir. Be, historietes a part, va arribar el dia de la competició.

Estalviaré explicar tot el que és "precursa", que si em motivava amb això, que si feia entrenaments, que si... Els posts es fan massa llargs. Em dedicaré a explicar com va anar la cursa des del meu punt de vista individual i ja està.


  

La cursa - SERTRI ALTRFULLA 2013



Arribem a Altafulla ben d'hora, amb molt temps d'antelació, és la primera triatló i vull assegurar-me que ho faig tot be i ho tinc tot preparat. Ja ho porto tot de casa meticulosament estudiat, transicions, recorreguts... Però al arribar i recollir el dorsal tot canvia. S'anul·la el segment de natació, totes les proves passen a ser un duatló. Venia per estrenar-me en triatló i la il·lusió s'esvaeix per una decisió que sembla no agradar gaire als participants, que es resignen a acceptar la decisió per no els queda més remei. Jo m'ho miro de lluny, encara queda una bona estona perquè comenci la meva categoria i m'haig d'organitzar, tot, de nou.

Dóna la casualitat que l'última prova que vaig fer i la primera després de la lesió hagin estat duatlons. El curiós del cas, com he explicat abans, és que volia participar en aquesta categoria perquè el recorregut de cursa a peu era inferior als altres i finalment, no en tenia prou amb un segment de cursa, que, acabaria fent-ne 2...

la companyia immillorable, amb la
Nina al capdavant i el pare fent-me
 unes fotos fantàstiques.

Lluny de preocupar-me (tinc un cert do per que les coses a vegades em preocupin massa poc, no se si és bo o dolent, suposo que depèn del moment) miro assegut com els participants de la categoria sprint passen corrents i fan les transicions en bici, ja falta poc per començar i decideixo que participaré amb mitjons. Tenia pensat fer-ho sense després de sortir de l'aigua, però, al no nedar, em fa canviar els plans. És una bona decisió. 

L'Anna sempre al meu costat en els
moments més importants per mi.

Començo a escalfar, ja falta poc per la sortida. Estic molt fred, estiro, corro una miqueta, però les sensacions no són massa bones. Seran els nervis? No acostumo a tenir-ne però aquesta vegada igual va ser una excepció. Em dirigeixo cap a la zona de sortida on ens expliquen el nou recorregut, serà de 2 km + 10 de bici + 1 final de atletisme. La decisió sorprèn, el nom de la categoria (Supersprint) cobra més sentit que mai amb aquest nou recorregut. Seran 2 quilometres inicials de cursa a mort, 10 de bici a mort i un final corrents, també a mort, d'un sol Quilòmetre. (En aquell moment no ho pensava però després comprovaria que si).

Instants abans de la sortida
Ens reclamen a la línia de sortida i per sorpresa meva em trobo situat en primera línia, miro al voltant però sembla que ningú si vol ficar, em col·loco a un cantó i penso que ja estic be allà. No vaig a guanyar però si surto gaire enrere puc trobar-me amb algun col·lapse ja que el passeig marítim es estret. Sortiré en primera línia i aniré al meu ritme. No sé com em trobaré corrent ni quan podré aguantar, només he corregut tres dies d'entrenament en 4 o 5 mesos.


Hi ha tensió en l'ambient estem tots preparats per sortir, pendents del moment en que la jutge faci sonar el xiulet inicial. Tothom callat, públic a banda i banda, tots corbats en posició d'inici, la sortida serà imminent. Estem tos concentrats quan la jutge diu: encara falta 1 minut. Se sent una barreja d'alleugeriment i riures, una situació còmica que ajuda a alleugerir l'ambient.

La sortida. Jo bastant endavant (de blau i ulleres de sol)
Es dona la sortida i se surt "a tope". Jo em deixo anar per la inèrcia explosiva de la sortida i em col·loco darrera dels primers, impossible seguir el seu ritme, però em dic a mi mateix -dóna-ho tot- que el circuit és curt. Així ho faig, tinc molt poques persones davant però no porto rés recorregut. De seguida es van definint les posicions i sembla que la meva és allà, al davant. No hi penso i continuo corrent, és l'única cosa que puc fer, si em volen passar o he de "pinxar" ja ho faré, però no vull ni pensar-hi. Tiro i tiro. En un revolt de 180 graus veig que vaig bastants posicions avançades d'un triatleta bastant conegut i em sorprenc. O és que ell ha sortit relaxat o és que jo he sortit massa ràpid. Mirant al rellotge veig que he corregut el primer quilòmetre en menys de 3 mins 30 seg. Flipo ja que temps enrere em costava fer sèries i baixar dels 4 al quilòmetre. Lluny d'espantar-me aconsegueixo fer el segon quilòmetre abans d'agafar la bici amb un temps molt semblant.

Entrant a la T1 buscant la referència per trobar la meva bici.
La cursa, ara ja m'he donat compte, és totalment a mort. Estic fos ja al segon quilòmetre i me'n queden 11 per endavant. Sort que entro a agafar la bici i poc o molt puc rebaixar pulsacions i relaxar-me una mica, faig una transició bastant ràpida i començo a pedalar. De seguida em passa el triatleta, que he dit abans, com una bèstia en bici, quina màquina. Jo havia sortit massa ràpid i ell aprofita el seu fort, la bici. 

Sóc conscient que en l'última duatló vaig perdre moltes posicions en el tram de bici i va espatllar molt la meva actuació. Però aquella era la primera vegada que n'agafava una, ara ja tenia experiència i, el millor, em coneixia el circuit. Així que em mentalitzo a pedalar sense parar. El circuit és una successió de pujades i baixades així que he d'aprofitar be les baixades, fer els girs eficientment, apretar dents i fer força de cames a les pujades. Avanço a un parell de corredors i me'n passen un altre parell. La bici acabarà de definir les posicions finals, en sóc conscient, ja que en el quilòmetre final, poc és pot fer, i, més que guanyar, només servirà per perdre posicions.


Agafant la bici per començar el segon tram de cursa
Faig la primera volta i me'n surto prou be, porto una mitjana de 30 km/h mai havia corregut tant ràpid i en aquest circuit, per les seves característiques, està prou be. Aconsegueixo mantenir aquest ritme fins el final i començo a avançar a bastant gent, noies que han sortit més tard i alguns doblats. Això fa que perdi una mica el fil dels que tinc davant i els que tinc darrera. Ho estic donant tot a la bici, puc sentir-me molt orgullós, es va acabant el tram i crec que no podia haver donat més. Bona sensació. Tota l'estona al màxim, com ha de ser en una cursa d'aquestes característiques. 

Baixant de la bici per entrar en la T2, controlant be.
Conduint la bici per la T2, just abans de còrrer.
Vaig ofegat, al límit, però ara no em puc rendir, ja només falta un quilòmetre per meta. Veig que es farà bastant llarg. Baixo be de la bici i faig una transició, altre cop, bastant ràpida i començo a córrer. La calor apreta i l'aire que m'entra em crema al pit. Ja em queden poques forces. L'últim quilòmetre és fa molt dur ja que recorres el passeig marítim en una direcció per girar i tornar en contra fins el final, veient la meta en tot el moment. Sembla que el moment d'arribar mai arriba. Agafo aigua al avituallament i després d'un glop me la tiro tota a sobre pel cap, fa molt sol. Contràriament al que pensava, hi ha gent davant meu que va pitjor que jo i aconsegueixo avançar 2 o 3 posicions, anant al límit, trobava a faltar aquesta sensació. M'avança un noi i l'intento atrapar però les forces aquesta vegada em fan veure que no podré. Veig la meta al final del passeig i sembla que en contes d'acostar-se, a cada passa es va allunyant. L'últim quilòmetre es fa agònic. Però aconsegueixo entrar mantenint el ritme.



Acabo entrant a meta amb la sensació increïble d'haver fet una gran carrera, ja no penso en que era la meva primera carrera en molt temps, sinó que em sento molt orgullós d'haver corregut com ho he fet. Al límit de les meves possibilitats a tope i havent aconseguit un gran resultat. En quant a posicions, de ben segur, no hi havia gaire gent davant meu.

Els últims metres es van fer molt durs.

Apretant fort les dents

 Però més que la posició o el temps, que a la fi i al cap nomes són números, em sento orgullós de la meva capacitat de reacció, d'haver fet una bona estratègia, d'haver-me deixat emportar per la inèrcia de la cursa i per no haver defallit i haver-ho donat tot fins l'últim moment. No m'he rendit i gràcies a això em sento genial al acabar. Molt cansat, però orgullós del que he acabat de fer.  I és que aquest món és així, pot semblar contraproduent, però pateixes per gaudir després. En cursa pateixes i ho dónes tot, el moment bo, be després, quan et dones conte i ets conscient del que has fet. Les sensacions poden arribar a ser brutals.

Entrada a meta

I podreu pensar, quina gràcia té fer esport si només pateixes? Si penses així, és que no has entès res. El fer esport no es limita en competir. No és limita en la competició. La competició tampoc és limita al dia de la cursa, sinó que darrera d'aquesta hi han hores i hores d'entrenaments, soferts i gaudits. Hores i hores preparant el repte que tens o que pretens aconseguir. L'esport no es limita a les competicions i els entrenaments, l'esport està ple de il·lusions, de sacrificis, de tristeses i també decepcions, però, sobretot, d'alegries i grans satisfaccions. No es pot concebre l'esport d'una altre manera que no sigui encabint-hi tot el que he escrit anteriorment.

No et sents satisfet perquè has acabat una cursa, sinó que ets feliç pel camí que has recorregut per poder acabar-la.

Resultats


Satisfet, després de creuar la meta
Quan vaig acabar la carrera era conscient que havia fet una bona classificació però no m'esperava estar tan amunt en la classificació general. Finalment em vaig classificar en la 18ena posició de la classificació general. I aquest, suposo que és més anecdòtic, però, no deixa de ser sorprenent, en la 1era posició sub 23. Llàstima que no hi hagués podis per categoria. Tot d'un total de 90 corredors.

Uns resultats que em fan més feliç però que si haguessin estat pitjors no hagués canviat la meva visió de la cursa. Ja he explicat abans que vaig acabar contentíssim i això és el que miro per sobre de tot. Vaig marxar d'Altafulla amb una profunda satisfacció i alegria pel meu rendiment i, per fi, haver pogut tornar a competir. Els resultats, que van sortir 2 dies més tard, van ser un premí i alegria més al esforç i sacrifici de tants mesos.

La primera cursa de running - 5K@EASD


La 5k EASD és una carrera i caminada gratuita que es va realitzar el dia 26 del passat més de Setembre coincidint amb la fira que porta el mateix nom, EASD, en favor per un canvi en la malaltia de la Diabetis. Una cursa per una gran causa. El lema "On track to change diabetis".

Un circuit molt maco. Sortint i arribant al Estadi.

El gran al·licient de la cursa era l'escenari en el que es corria. L'estadi Olímpic acollia la sortida i arribada i l'anella olímpica part del recorregut.
A més l'organització posava de manera desinteressada tota mena de facilitats, com guarda-roba,  servei de canviador, cronometratge per chip i a més et regalaven una samarreta. No es pot demanar més...

Una ocasió genial i única per fer esport, més essent per una bona causa. No vaig dubtar en apuntar-me tot i ser uns dies abans del meu debut en triatló, però em serviria d'entrenament.

Com ja he dit la sortida es feia des del imponent estadi Olímpic, no seré jo qui descobrirà ara tot el que s'hi ha viscut allà dins i el que significa per qualsevol català poder còrrer allà on ho han fet grans mites d'aquest esport, i més, sent del 92, l'any olímpic, tot barrejat feia un còctel màgic, excel·lent, motivador i atractiu per còrrer.

Escenari immillorable per el retorn a les curses, d'atletisme. 5 Km. Ja feia dies que m'entrenava i estava totalment capacitat per tornar a còrrer durant 5 km i el millor, fer-ho ràpid. No és el mateix còrrer que còrrer ràpid. Dies abans fent un entrenament específic i dels durs, amb sèries, per minuts, combinant la progressió  anar a tope i descans  Me va fer veure que estava molt millor del que em pensava. Aquest tipus d'entrenaments serveixen per treballar la velocitat en carrera i ser més ràpid, alhora que augmenta la teva resistència. Em sentia més lleuger i això sempre és una bona noticia. Tot això sumat al gran regust de boca que em vaig emportar d'Altafulla feia que guardes unes grans expectatives per la cursa del EASD.


Està be tot el rotllo de que gaudeixes corrents i que no importen els resultats, que és veritat, però sempre t'agrada quedar com més amunt millor, i a Altafulla em vaig sentir tant be que volia repetir sensacions. Evidentment no seria igual. Ho tenia clar però tenia ganes de córrer i donar el màxim, volia veure fins on era capaç d'arribar.

Arriva el dia i cap a la tarda pujem mica en mica cap a l'estadi, m'hi acompanyen l'Anna i les seves companyes de pis, que faran la cursa caminant. Sempre és màgic pujar cap a Montjuïc per les escales de l'avinguda Maria cristina en front del Mnac i les fonts. Arribem al estadi amb molta antelació, un temps que em permet empapar-me d'esperit olímpic i motivar-me del tot per la cursa.

Començo a escalfar i noto unes molèsties a la panxa i no es flato. Em paro uns moments i faig altres exercissis i sembla que em passa. Acabo fent l'escalfament amb algunes voltes al estadi i progressions. Em sento estrany, fa temps que no faig una carrera d'atletisme. Ens col·loquem a la sortida i intento estar a prop dels primers, se que si surto molt enrere em costarà superar posicions perquè hi ha molta gent. Uns mil i pico corredors/caminants. De totes maneres em col·loco a la part exterior i quan es dona la sortida ja veig que m'hagués anat millor col·locar-me al interior. 

No estem per lamentacions sinó per córrer. El primer que es fa es una volta i mitja al estadi, ho aprofito per guanyar posicions i col·locar-me al interior. Em costa un esforç que després acabaria pensant que ha estat excessiu  però no cedeixo i continuo corrent, sembla que agafo un bon ritme. Les posicions ja es marquen i estic content perquè, com a Altafulla, em mantinc força endavant. El guanyador de la prova ja queda definit amb mitja volta al estadi, va com un cohet.

Vaig força endavant, a Altafulla aquesta estratègia em va funcionar, però allà eren 2 km i aquí 5. Arribo al primer quilòmetre i vaig bastant ofegat, no aprendre mai. A les carreres si es surt una mica més relaxat pots anar augmentant el ritme i acabar a tope, el cos assimila molt fàcilment aquest canvi. Però no tant sortint a tope i aguantant el mateix ritme durant tanta estona. S'ha d'estar molt preparat. Però be, aquì a un servidor sembla que l'hi agrada patir i així li va.

Després d'una sortida fulgurant no queda una altra que apretar les dents i treure força d'on sigui per aguantar, ja veig que no serà la meva millor carrera, en quant a sensacions però no esta tot perdut. Començo a cometre errors. Miro enrere, senyal de feblesa. Mai s'ha de mirar enrere, sinó sempre endavant. Si ho fas l'hi estàs dient tant al company que ve a darrera i a tu mateix que "no pots més" o que vas ofegat. Et dius a tu mateix que veus més a prop que t'atrapin a que puguis avançar el de devant, i aixì és impossible, només si mires endavant i ho creus podràs atrapar-lo. Però be, hi reflexiono i ja no hi miro més. El que queda de cursa serà un diàleg intens entre la meva força de voluntat i les meves cames i caixa toràcica. La ment és la que triarà a qui fer-li cas. 

Foto de família amb tots els participants.
Durant uns moments l'hi fa cas a les cames i sembla que perdo el ritme però de seguida s'imposen les ganes i el recuperen. Apreto les dents i intento no morir-me allà al mig. La carrera se m'està fent molt llarga, massa. Fa dies que la vaig còrrer i no ho recordo tot exacte, però crec que no vaig avançar a gairebé ningú pel camí després del primer quilòmetre però si que em van passar. Significat d'una mala estratègia. Tinc la sensació que vaig defallint pel camí i en contes de còrrer m'arrossego  La meva visió canvia quan m'avança una noia i reflexiono i penso que deu ser la primera i de seguida trec forces i intento seguir-li el ritme. Ho aconsegueixo tot i que sigui a uns 5-10 metres d'ella, però no se'm envà. La primera noia farà un bon resultat i després de com ha anat la carrera, per mi, serà molt bona noticia.

Després d'això tinc una mentalitat més positiva, és increïble com t'arriba a canviar el pensament durant una cursa, s'ha de ser molt fort mentalment perquè no t'afecti en el teu rendiment. Miro el cronometre i m'adono que no vaig gens malament, puc fer millor marca (record personal en 5 km) Seria la millor noticia que podria tenir i la millor manera d'acabar una carrera que no havia començat gens be.

Al acabar, mort però molt satisfet.
Començo a pensar que tampoc he anat tant malament durant la cursa, que he patit i ja esta, però he mantingut el ritme, mes o menys. arriba la pujada que volteja l'estadi i es fa dura però sé que després només em quedarà una agraïda i necessària baixada, alhora que llarga, cap a buscar l'entrada al estadi. La baixada m'ajuda a recuperar terreny amb la noia del davant i els altres i una mica de forces  D'aquí a meta es fa llarguíssim. Una lluita contra el crono, que decideixo ja no mirar més, les cames i la meva ment.

Ho dono tot, les últimes forces que em queden i trepitgem el "tartan" del estadi, entro i em produeix una gran sensació la sortida dels túnel. Em queda mig estadi per recórrer, es farà molt llarg i no m'equivoco. Agafo un ritme i aquest serà el que em portarà fins el final. Per darrera sento gent que s'acosta, intento donar el màxim perquè no m'avancin, ho aconsegueixo fins la meitat del recorregut que em queda, però és impossible. 

En la recta em passa un noi, d'una edat ja bastant avançada, i no se el perquè però el "tio" m'avança,  em talla i se'm fica davant, tenint tota l'amplada de pista i estant en la recta... Em fa modificar la "zancada"  i apartar-me de darrera seu. M'empipa bastant això, no se per quin motiu ho ha fet. ( Ni que fos una carrera de 10mil dins l'estadi i volgués marcar el seu ritme. Segur que s'ha empapat d'esperit olímpic, com jo, i ha volgut imitar als grans atletes. Tot i que la actitud que ha tingut no tingui gaire a veure amb la filosofia de l'esperit olímpic.) Be, si em llegeixes, dona't per al·ludit i intenta no fer-ho més. Lluny de poder dir-li res, anava ofegat, m'aparto a la dreta i continuo amb el meu sofriment cap a menta. 

Em costa molt d'entendre aquestes actituds en carreres pacifiques i populars, jo que sempre sóc el primer en avisar que avanço  en demanar premis,  en dir "cuidado", en preocupar-me per el que tinc davant,  en demanar perdó si faig un avançament massa arriscat... Però tallar-me el pas a escassos 100 metres de la meta..

L'Anna, una vegada més al meu costat.
Be després d'aquest comentari que en el seu moment em va fotre molt, continuo explicant el final de carrera. Falten  uns 70 metres per arribar a meta i només penso en el moment d'entrar i tombar-me a la gespa del estadi, abans d'arribar a uns 20 metres, m'avancen 2 nois amb un esprint de final de carrera terrible. impossible per mi. Això em fa adonar que hagués pogut fer una estratègia molt mes intel·ligent i ser jo el que fes aquest esprint i no entres casi arrossegant-me a meta. De tot se'n aprèn  Entro i paro el crono en 18:42. INCREÏBLE. Rècord personal.

Sense temps per assimilar-ho em tombo a la gespa i m'hi estic ven be uns 2 minuts. No m'avia passat mai. He acabat la carrera mort. Massa esforç. Però ha valgut la pena. Desprès de tants i tants mesos lesionats torno a fer una carrera de 5 km i faig menys temps que el meu record. Genial! Més tenint en conte que l'escenari no era gens propici per fer marca, una constant de pujades i baixades.

Una altre vegada acabo una carrera amb bones sensacions. Havent-ho deixant tot i satisfet amb el meu rendiment no havent-me rendit. Amb coses a millorar i coses per aprendre.


Resultats


Al final no va anar tant malament com em pensava. Parant el marcador en uns sorprenents 18min 42seg em va permetre col·locar-me en la 57ena posició d'un total de més de mil corredors, i de la meva categoria, sub 29 anys, 15é classificat. Gens malament. Però com sempre dic, això últim, per ara, continua sent anecdòtic. A seguir treballant dur i els resultats en forma de millora física anirà apareixent. Desitjant per sobre de tot que els genolls em respectin i pugui continuar fent el que més m'agrada. Esport.

En la pròxima actualització escriuré la crònica del triatló Wild Wolf de Gavà. I aviat publicaré una sorpresa en forma de canvi aquí al bloc. Tot això més endavant. Espero que us hagi agradat aquesta nova entrada. Ens llegim en la pròxima.


Aleix Sellarés.

dimarts, 1 d’octubre de 2013

El retorn més desitjat

Tornar a escriure


Des de fa força temps tinc el bloc abandonat. La raó no és altre que la meva motivació per escriure-hi ha estat equivalent als meus desànims per la lesió que m'ha deixat molt tocat anímicament aquests últims mesos.

Moltes hores fent rehabilitació
Una lesió que va començar, com ja vaig explicar en una antiga entrada, el dia abans de la Zurich marató 2013 i que volent-hi córrer la vaig agreujar. El que no sabia és fins a quin punt. En aquell moment era completament inimaginable que estaria fins a 6 mesos sense tornar a córrer. 

Igual ho podia haver intuït però la meva motivació i ganes per córrer aquell dia van ser superiors a mi. Però no me'n penedeixo pas, sóc una persona impulsiva sense control que fa sempre el que l'hi ve de gust i te ganes de fer. Amb aquesta personalitat el que haig d'assumir i fer, és no penedir-me mai de les coses que he fet, perquè mentre les he fet he estat feliç i les he fet perquè jo he volgut i quan he volgut.
I ara escric perquè em ve de gust i tinc ganes de fer-ho, i aquestes ganes no venen soles, sinó que estan motivades pel fet que he pogut tornar a competir després de molt temps.

Tornar a fer esport


He passat uns mesos molt dolents, en la foscor de l'ombra eterna que es projecte sobre tu quan pateixes una greu lesió, havent de renunciar a moltes coses que em venien de gust fer però que alhora era incapaç de fer. Incapacitat no per ganes sinó per la lesió als genolls que m'ha dut de corcoll durant tot aquest temps. Vaig haver de renunciar a moltes curses, a acabar la temporada de futbol, a jugar les 24 hores de futsal, esperades durant tot l'any, a curses, a passejades, a coses simples com jugar amb el meu gos a perseguir-nos, a sortir a córrer perquè simplement em venia de gust... A mil coses, que petites o grans, m'ha fet molt mal haver de renunciar.

He passat molt temps sense poder fer esport, és mes sense poder fer petites coses com pujar i baixar escales o caminar sense sentir dolor, la lesió es va apoderar de mi de tal manera que no tan sols m'impedia fer esport sinó que era present les 24 hores del dia, i fes el que fes, es feia notar perquè sàpigues que seguia allà i que no tenia intenció de marxar.

Hores i hores anant a classes de recuperació al hospital, que més que ajudar em deprimien perquè no veia millora i els genolls em seguien fent mal.

Un dia vaig decidir fer-hi alguna al respecte, vaig agafar una bicicleta de BTT i vaig sortir a pedalar, en tornar estava tant content pel fet que els genolls no m'havien obligat a parar que aquella sortida no va ser una anècdota i sortir en bici es va convertir en una cosa més habitual. Em vaig comprar un maillot i vaig agafar-m'ho una mica més seriosament, però bàsicament ho feia més per divertir-me que per res més.

Fins que va arribar el dia que em vaig decidir a comprar una bicicleta de carretera. Mai m'havia cridat l'atenció la bici, però des que la vaig provar en una Duatló em va cridar l'atenció. Amb uns estalvis que tenia i fent una mica d'esforç i després de trobar una bona oferta me'n vaig poder comprar una. Mica en mica vaig anar fent petites sortides, res seriós.

Això em va permetre no pensar tant en la lesió i alliberar-me una mica d'ella. Ja no pensava tot el dia en tornar a córrer sinó que la bici m'aclaria les idees i ja no ho veia tot tant negre. Començava a veure-ho tot d'una altre manera. 


Tornar a tenir motivacions


Amb la bici no en tenia prou, i coneixent-me, dintre meu s'estava coent alguna cosa. Volia més, ara volia nedar que és un esport que també m'aniria be per els genolls, però que no havia practicat per falta de motivació i algun lloc per fer-ho (algun gimnàs o piscina). Però vaig descobrir el Nadathlon unes cordes que et permeten nedar en qualsevol espai reduït sense moure't de lloc. Genial, a casa tinc piscina i les sessions de natació també van començar a convertir-se en una cosa habitual. Sense donar-me conte estava tornant a fer esport i tot i que no era córrer o futbol com feia m'agradava.

La meva actitud va canviar el dia en que vaig veure la possibilitat de participar en un triatló. Del circuit SERtri de la cadena ser i la federació catalana de triatló. Nedar, bici i córrer. Podia fer dues de les tres coses. El que em va acabar de decidir va ser veure que hi havia una categoria "supersprint" on només s'havia de córrer 2,5 km. Vaig pensar que els podria córrer fàcilment ni que fos aguantant el dolor. I em vaig marcar l'objectiu.

Les sessions de bici i natació van passar a ser de diversió a ser mes series i ja considerar-les com a entrenament, i cada vegada intentat fer més i millor. Mica en mica anava tornant a tenir el "gusanillo" de preparar-te per un objectiu. Un objectiu completament nou i motivador. Un esport nou, és més, tres esport en un! El triatló. A aquesta motivació per tornar a competir l'hi afegeixes que la carrera era a Altafulla, el poble que em va veure créixer, fer les meves primeres passes i on he passat una gran part de la meva vida i que a més em conec molt be i el considero com la meva segona casa, ja tenim l'objectiu en majúscules. Quina il·lusió em feia tornar a competir i més a Altafulla.

Tornar a córrer


Be, podia anar en bici i podia nedar sense dolor. Però el dubte estava en si podria tornar a córrer. Amb les decepcions de mesos anteriors i la desmotivació i tristesa feia molt temps que no ho provava. Sabia que podia fer-hi coses com portar plantilles o córrer de millor forma que em podrien ajudar però no ho havia intentat. Fins que un dia em vaig dir; Prova-ho. I així va ser.

Tornant a calçar les  vambes de córrer
No m'havia sentit tant complert en temps, vaig ser capaç de córrer durant 15 minuts, i vaig haver d'esforçar-me molt per poder acabar-los. Vaig veure que quan el mal començava a notar-se, modificant la xafada sense talonar (xafar i posar el pes contra el terra amb el taló) i corrent en millor postura, el mal s'alleugerava. Per primera vegada en mesos vaig poder acabar una sessió de córrer perquè jo ho vaig decidir i no perquè el mal m'obligués. Em van entrar ganes de plorar d'emoció mentre corria, al acabar i durant els dies posteriors. No em treia del cap aquella sessió de 15 minuts corrent sense parar per la petita pista d'atletisme del meu poble.

Aquell dia vaig tornar a néixer, si be havia pogut nedar, anar en bicicleta o passejar pel bosc i fer excursions, no va ser fins que vaig poder tornar a córrer que em van entrar de cop totes les motivacions i ganes perdudes dels mesos anteriors. Córrer em va fer reviure, tenia ganes de menjar-me el món. Però sabia que ningú em regalaria res, tornava a començar tot de 0. havia de tornar a aprendre a córrer de nou. De estar preparat per fer una marató i córrer durant 4 hores seguides a poder acabar 15 minuts amb prou feines.

Però en aquesta vida hi som per superar reptes, adversitats i aguantar els cops i això és el que vaig fer. Mica en mica em vaig anar posant en forma. La bici cada vegada se'm donava millor i podia fer més quilometres i més ràpid. A la piscina cada sessió durava més estona i quan podia sortir a córrer cada vegada em sentia millor, i el més important, no sentia dolor.

Tornar a competir


Amb aquestes va arribar el dia de la meva primera competició de triatló, amb la mala sort que es va anul·lar el segment de natació i es va convertir en una Duatló, per mala sort ja que jo volia fer triatló i la categoria súper sprint perquè es corria menys i va donar la casualitat que vaig haver de fer una Duatló amb 2 trams de córrer. Però la cosa va anar molt millor del que esperava (ho explicaré en una futura crònica).

En la T2 de la Duatló d'Altafulla
Després de la Duatló d'Altafulla havia de buscar altres motivacions i estava perdut perquè no sabia que fer fins que em vaig animar i em vaig apuntar en una altre triatló. L'última oportunitat que tindria de estrenar-me en triatló ja que s'acabava la temporada. Vaig escollir la Wild Wolf triathlon series de Gavà. El repte era encara més gran, categoria sprint! 750 metres de natació, 20km de bicicleta i per acabar 5 km de córrer. El doble de distància que en la categoria súper sprint. Lluny d'espantar-me vaig agafar més força  i vaig entrenar més dur que mai, tenia dues setmanes per endavant, no hi havia temps que perdre.



Vaig anar corrent i cada vegada em sentia millor i ho feia més temps. Un dia ho va tornar a canviar tot. Corrent per plaça Espanya de Barcelona, vaig agafar l'iPod i vaig tirar amunt cap a Montjuïc. La màgia olímpica del lloc es va apoderar de mi i vaig ser capaç de completar fins a 30 minuts corrent. Aquell dia vaig sentir que era imparable i que res m'aturaria. Podia amb tot. I és que no hi ha força més gran que la teva mentalitat i la força de voluntat i superació. I és que una persona amb força de voluntat i ganes, pot amb tot. AMB TOT. Aquest era jo en aquell moment.


Amb l'Anna al estadi Olímpic. N'estic molt orgullosa d'ella.
Aviat sortirem junts a córrer, ella també es supera dia a dia.
La veritat és que el meu punt dèbil no son només els genolls sinó que molts d'aquest problemes me'ls ocasionen els meus "isquios". Molt curts i poc resistents. Sabent això, vaig, he i estic treballant perquè no siguin un impediment. Estic millorant. Simplement un handicap, si no pots amb alguna cosa intenta acostumar-te a ella, i quan hi estiguis acostumat millora la relació amb ella, coneix les teves limitacions i intenta fer-les il·limitables.

Abans del meu debut (aquest cop si) en triatló em vaig apuntar en una cursa de només córrer de 5 km per l'anella olímpica de Barcelona amb inici i final al estadi Olímpic. Per sorpresa meva vaig córrer i vaig donar-ho tot, aconseguit el meu record personal i millor marca en la distància. Al·lucinant, desprès de 6 mesos, retornava a les curses i ho feia amb el meu millor registre i en el millor escenari. ( la crònica de la cursa també la faré en un altre post). Després de la cursa si que ja em sentia del tot imparable. Res m'aturaria. Estava llençat a aconseguir el que em proposes. Més motivat que mai.

Amb la Nina, abans de sortir en bici.
Em dones molta foça, petita.
Faltaven dies per el triatló i un altre entrenament, aquesta vegada de bicicleta em va tornar a canviar la visó de mi mateix. Em vaig donar conte que podia donar molt més del que ho feia sobre la bicicleta, aquell dia em vaig acabar d'enamorar d'aquest esport de les 2 rodes, un entrenament "a tope" amb sensacions increïbles, és duríssim i et fa treure el màxim de tu. En la natació igual, gaudeixo nedant, m'encanta i no se'm dona tant malament com esperava. I parlant de córrer, havia pogut retrobar les sensacions perdudes, havia fet molts progressos corrent durant molts mesos i estava molt orgullós, ara, després de tants mesos i havent començat de 0, tornant a aprendre a córrer de nou, ho estava encara més.

Però l'objectiu no era poder córrer, nadar o anar en bicicleta. Sinó fer-ho tot seguit i ajuntar-ho en un mateix esport, el triatló.

L'estrena, per fi, en triatló


No acostumo a tenir molt nervis abans de les competicions i aquell dia no va ser una excepció, de fet vaig patir fins i tot un excés de relaxació. Amb algun problema que ja explicaré quan faci la crònica de la cursa, però que per sort vaig poder solucionar a última hora.

Va anar tot molt be, vaig acabar amb molt bones sensacions. el tram d'aigua era molt difícil, el mar estava esverat amb moltes onades. Vaig sortir amb precaució i la veritat es que se'm va fer curt i vaig sortir de l'aigua gens cansat, sinó amb moltes forces. Senyal que ho vaig nedar massa relaxat o que arribava amb molt més bona forma del que em pensava, suposo que una barreja de les dues coses.

Dorsal, gorro i bici.
Sortint de l'aigua vaig anar llençat cap a boxes avançant a molts, en bici igual, "a tope" cap a endavant fent el millor segment i tenint les millors sensacions sobre la bici que he tingut mai. Finalment en el tram de córrer i mirant els resultats igual em vaig relaxar una mica, però desprès del "trote" de la bici tampoc va estar tant malament. Vaig anar tota l'estona avançant gent i això significa una certa progressió. Vaig acabar molt content. amb un temps molt millor al que m'esperava. Ja era triatleta, per fi!

Les sensacions després d'una carrera són molt bones. Si l'hi sumes que has fet un bon paper, que ha estat molt millor del que t'esperaves, que et dones conta que no se't dóna gens malament, que realment ha valgut la pena els mesos d'entrenaments i els sacrificis fets es converteix en una sensació indescriptible i si per rematar-ho i sumem que he estat capaç de competir en triatló, un dels esports més durs, després d'estar 6 mesos lesionat incapaç d'entrenar, la sensació ja es converteix en insuperable.

Que ningú dubti que continuaré endavant i que no em conformaré amb res, això només es el inici d'una nova època que espero que sigui molt i molt bona. Tinc moltes ganes de seguir endavant amb els meus reptes i aconseguir cada somni que se'm posi al davant. I si alguna cosa m'ho intenta impedir, no poseu en dubte la meva capacitat i fortalesa, jo mateix em dic i em prometo que res podrà amb mi. La lesió m'ha fet fort, molt fort. No pas físicament, es més, m'ha debilitat molt, sinó mentalment. Puc aguantar i aguantaré, superaré i destrossaré cada barrera que se'm interposi en el meu camí. Ara ja no em penso aturar, ara ja no.

Mirar endavant és el que faré i encara que em vegi obligat a mirar enredera, miraré el problema als ulls i l'afrontaré, no tinc por de res, és més, existeix la por? La por a fracassar? Que vol dir aquesta paraula? El fracàs és una cosa que ja no contemplo i és que si lluites per el que creus, encara que fracassis, hauràs vençut. Jo he vençut, i seguiré vencent. Seguiré endavant, ni un pas enrere, i si l'he fer, m'asseguraré que després en faci, no dos, sinó tres endavant.

Per acabar, donaré les gràcies a aquesta lesió, si, pot semblar contradictori, m'ha fet molt mal, m'ha quedat molt marcada, continuo notant-la i tardarà a desaparèixer del tot, però estar parat tants mesos m'ha fet agafar una concepció i visió de la vida que mai hagués imaginat, ja ho he explicat. No tant sols en el terreny esportiu sinó en el de superació personal, en el de lluitar per els teus somnis, en fer-los possibles, en intentar-los, en valorar la vida i les petites coses que la fan especial, única i increïble. Quan estàs tant de temps sense poder lluitar per ells, quan pots tornar a lluitar de nou, lluites amb totes les forces que has anat reservant. Per aconseguir els teus somnis no fa falta res més que lluita i força de voluntat, i jo ara mateix, vaig sobrat d'ànims i no penso deixar de lluitar. Ara ja només puc mirar endavant.


"Gràcies a tothom, per poc que sigui, m'ha ajudat en aquest temps tant difícil i tant sofert, la vostre paciència amb mi també m'ha ajudat molt. També sou part d'aquesta lluita i em doneu la força que necessito."


Aleix, esportista aficionat, lluitador de somnis i per sobre de tot, amant de la vida.



dissabte, 27 d’abril de 2013

UNA DUATLÓ, UNA MODALITAT DIFERENT I UNA GRAN EXPERIENCIA.

Primer de tot m'agradaria agrair a tota la gent que va fer possible la meva participació en aquesta Duatló. La gent que em va votar per Facebook i a l'organització de DSF Sportmed per fer el concurs que em va permetre guanyar la participació gratuïtament. Moltes gràcies a tots.

Que és una Duatló?


Segurament molts que llegiu això ja sabreu que és, però, per si de cas: Una Duatló és una prova esportiva que combina 2 esports diferents; La bicicleta i el córrer. Consisteix en una carrera on s'ha de fer un tram (o 2) corrent i un altre en bicicleta.

La crònica


Aquest passat diumenge (dia 13) vaig tornar a competir, per fi. Però no va ser de la manera que m'hagués agradat. Lluny d'estar recuperat de la lesió, eterna, que m'afecta els genolls vaig decidir prendre part de la sortida de la 3a Duatló de Sant fruitós. Lesionat, l'únic objectiu era passar-ho be i poder acabar.

Estic segur que ningú, en plenes condicions mentals, hagués corregut amb la lesió i el mal que tinc els genolls. Però com que un servidor està una mica boig i és un pel masoquista ho va fer. Per que? Doncs perquè no em puc estar quiet, necessitava, com a mínim, fer aquesta cursa per "treure'm el gusanillo". Tant temps parat suposo que acaba afectant negativament el cervell i tot i que em vaig acabar fent més mal, ho tornaria a fer. Si algú em llegeix, no en prengueu exemple, sisplau.


La cursa


Be, no se si en aquest cas es diu cursa. Una duatló, córrer més bicicleta. Un circuit compost per; 5Km corrent, transició a la bici, 17Km en ruta, un altre "canvi de pneumàtics" i finalització corrents 2.5Km entrant a meta. (circuit)

Abans de la cursa, feia un mes que no corria . Des de la marató no havia pogut fer res d'exercici a peu, només alguna sortida en BTT, però res seriós. Sense prendre-ho com un entrenament sinó com a pura diversió.  Una setmana abans de la duatló vaig intentar sortir a córrer i només vaig aguantar 5 minuts, un desastre, el mal als genolls seguia allà.


Vaig decidir córrer la Duatló perquè havia guanyat la inscripció gràcies a molta gent que em va votar (via Facebook) en un concurs i em sabia greu no poder participar-hi. Be, aquesta seria la versió "oficial", la verdadera és que no aguantava més sense situar-me en una línia de sortida i competir una miqueta. Ja feia 2 mesos que no podia acabar una cursa (Mitja Barcelona).

(En l'ultima publicació, si ho recordeu, tenia pensat anar a fer la cursa del Corte inglés però, com he dit abans, després de sortir a còrrer i aguantar tan sols 5 minuts, ho vaig descartar.)

La situació era la següent; Em presentava a Sant Fruitós amb una bicicleta de carretera, que m'havien deixat, sense gens d'experiència amb ella. No havia muntat mai en cap, només BTT.
Lesionat dels genolls sense haver entrenat durant un llarg temps i amb una calor que espantava en plena tarda, la sortia es feia a les 4.
La cosa te tela, poc abans de dinar estava mirant vídeos a Youtube sobre com funcionava un canvi de marxes de bicicleta de carretera i  intentant esbrinar com es col·locaven les bambes de bicicleta als pedals especials. 
Vaig poder rodar poc més d'un quilòmetre amb la bici i provar 2 vegades com s'havien de treure i posar be les sabates. 

Aquesta era la meva única experiència amb la bicicleta per afrontar una duatló amb un tram de 17Km sobre rodes, on competiria contra gent molt experimentada i jo un novell de primera classe.
Si be en bicicleta tenia un nivell d'inexperiència molt alt el que em podia salvar era que en cursa a peu tenia una mica més d'experiència. Però degut al fet de les lesions i el temps parat, el meu nivell en cursa seria tota una sorpresa, no sabia que em trobaria.

Amb tot aquest "perkal" era obvi que l'única cosa a la que podia espirar, i ja és molt, era acabar la carrera. També es cert que la meva mentalitat no em permet mai anar a les carreres, o competicions, a passar l'estona, sempre vull intentar donar més del que puc. Tot i que desprès les coses es posen al seu lloc i passa el que ha de passar, però l'ambició mai es perd, ni que es corri amb muletes (jajaja).

Col·locant la bicicleta i les vambes a boxes i foto amb el meu cosí.


Abans de l'inici, tot col·locant la bicicleta al meu calaix i repassant el recorregut a fer en les transicions bici - córrer, va venir el meu cosí, que també competia i em va explicar una mica com anava. Després vam anar a fer una mica d'escalfament corrents i vaig poder provar les sensacions que m'oferien els genolls. Al cap d'una estoneta corrent ja començava a notar que el mal anava en augment i vaig decidir parar per no "trinxarar-los" abans de començar.

Zona Boxes plena de bicis i el gran ambient que es va respirar.

La sortida


Venia a "passar l'estona", a divertir-me i a intentar acabar. Però, un cop sento el tret de sortida, se'm oblida. No hi han lesions. Ai mare!

Moment de la sortida, com sempre, molt ràpida.

La sortida es fa a "tope" i al pas per la primera corba ja es va creant la filera de corredors i definint els que estaran al capdavant.  Jo surto entremig i em deixo portar pel ritme dels que porto davant. No penso en els genolls i només corro, corro i corro. No estic atent en les passes i en respirar be i de seguida ho noto. He sortit massa ràpid i m'estic esvarant. Intento calmar-me i intentar seguir un ritme fix (has vingut aquí a acabar recordes? No has de demostrar res a ningú).

El camí fa un petit zig-zag per un tram de camí de carro i després ens porta a una llarga recta en progressiva baixada que s'haurà de repetir en pujada.

Continuo corrent, intentant no pensar en que tinc mal als genolls, vaig progressant i atrapant corredors. Em deixo portar per la inèrcia del circuit i en la meva voluntat que tinc sempre de volgué més i més a cada passa. No estic respirant ni corrent be, suposo que deu ser això, o que el ritme m'ofega, o la calor, no ho se, però no estic còmode. Lluny de baixar el ritme o aturar-me accelero més. Això si que ho tinc, no seré el més veloç i resistent del món, però quan estic en cursa, encara que no pugui, sempre intento donar una punteta més i no rendir-me a la mínima.


Patint però progressant i guanyant posicions.

Faig la primera volta i continuo igual, decideixo tirar una miqueta més. Cada vegada em costa més atrapar corredors però ho vaig aconseguint, crec que no vaig gaire be, però en el tram en que ens creuem els corredors veig que en tinc molts més darrere que davant i això em consola. Més, quan atrapo a una noia i em dono conte que és la primera. Això és bona senyal, significa que no vaig tan malament. Al ser la primera dona de ben segur que intenta marcar un bon ritme i donarà el màxim, perquè evidentment, vol guanyar. M'hi enganxo i sembla que ella també s'enganxa a mi,  entre els dos tirem i fem la pujada. Segurament, si no anés al seu costat m'estaria quedant una mica enredera.

Mentre anem pujant vaig molt ofegat, penso perquè coi estic corrent i que hi trobo en aquesta manera de patir, pregunta molt habitual en aquest món i que et sols fer en carreres, però un cop creuada la meta te'n oblides i només penses en el moment de tornar-t'ho a preguntar. Vaig amb les revolucions molt pujades i quasi amb reserves, desitjo arribar a la zona de boxes per agafar la bicicleta i tranquil·litzar-me una mica.
Continuo al costat de la noia i m'adono que el grupet de corredors que tenim al voltant tampoc van gaire sobrats de forces, com jo, i al final de la pujada s'estira el grup tot encarant la baixada cap a l'entrada a boxes. Trec forces de on no n'hi han i m'avanço entrant una mica abans que els altres.

Baixant cap als boxes una mica per davant de la 1a noia.

Intento calmar-me una mica i veig que em fa mal el genoll, durant el tram de cursa quasi no hi havia pensat, o l'esforç no m'havia premés fer-ho. Respiro un parell de vegades profundament mentre em col·loco be les vambes de bici, em poso el cas i agafant la bici del manillar em dirigeixo a començar la ruta.
Perdo uns segons quan em fan parar per cordar-me el casc abans de sortir i ràpidament em llenço a per la ruta en bicicleta, surto be i deixo el grupet que em segueix enrere. Entro a la carretera principal flanquejat per la policia i alguns espectadors, quina sensació més genial. La carretera per a mi sol, i alguns corredors més.



Sant Fruitós - Artés - Sant Fruitós


Aquest és el recorregut que s'ha de fer. La ruta és molt planera, no hi han ni grans pujades ni grans baixades. Quasi tot son rectes llargues. Una ruta per córrer i anar ràpid.

La primera baixada és llarga i progressiva. Vaig completament sol ningú per davant i ningú per darrera, penso que vaig be. A Torruella m'atrapen dos ciclistes que venen ràpid per darrera, penso que són molt més ràpids que jo i no l'hi dono importància. Seguidament arriba un petit tram de pujada, curta i amb poca dificultat, però als 2 que porto davant sembla que se'ls fa dura i sense pensar-ho dues vegades em fico dret a la bici, 3 o 4 pedalades i els passo. Segueixo per una llarga recta que em portarà fins el Pont de Cabrianes. Durant les rectes de tan en tan em van passant petits grupets de 2 corredors però no li dono importància. Tota l'estona vaig sol. 

Moment de "l'atac"en el petit tram que feia una mica de pujada.

Arriba el segon tram de pujadeta i atrapo a 2 corredors més, els passo sense gran dificultat. Dintre el cap em vaig creant historietes imaginant-me que sóc Alberto Contador passant als germans Schleck en l'etapa més dura dels Alps al Tour. Si, massa imaginació (jajaja). Però això, i ficant-me seriós, és el que l'hi dona la "vidilla" al esport, la il·lusió i els somnis. Realment m'estic divertint molt en bicicleta. Poca conya amb aquest tema, perque si no m'equivoco, a molts corredors els hi passa. Fins i tot al gran kilian jornet ho explica en el llibre "Correr o morir" que m'estic llegint actualment.

Penso que se'm donen millor les pujades que les rectes, ja que en pujades remunto posicions i en llargues rectes els corredors em passen com si fossin Fabian Cancellara i jo un simple jovenet que va en tricicle. Ho atribueixo als meus "entrenaments" en BTT on faig moltes pujades i treballo les cames pujant i després les relaxo en pla. Per carretera el que s'ha de fer es mantenir un ritme constant de pedalada i no ho estic fent.

Em van passant els rivals i se'm comença a pujar la mosca al nas, no vull perdre, amb la bici, l'esforç que he realitzat en el tram de cursa. Fins ara m'estava reservant, una mica, seguint els consells del meu pare que em deia que em reservés i que no forcés, que era molt llarg i no estava en condicions físiques optimes. No l'hi retrec, ni molt menys, és el més normal, es preocupa per els meus genolls. Però ell no ha corregut mai en curses i no sap que l'últim que s'ha de fer és reservar, perquè t'acaben passant tots. En cursa, al màxim sempre! (Amb precaució, clar, una cosa és reservar forces i l'altre és passejar-se, aquest pensament, també està condicionat amb la distància, en una marató o una mitja evidentment si que s'ha de reservar, però en un cursa "sprint" millor que no).


Apunt d'entrar a boxes i canviar la bici per les vambes de córrer.

Després de pujar el ritme em dono compte que realment hagués pogut donar més en el primer tram de bicicleta. De seguida, seguint un altre consell, m'enganxo a la roda del primer grup de ciclistes que em passa. De seguida em dono compte que realment ajuda molt això "d'anar a roda", llàstima que no ho hagi fet abans. Aquí peco de "novato". Una cosa més apresa que em servirà de cara al futur, per això estan les primeres vegades.

Enganxat a roda del petit grup que em persegueix arribem ràpid un altre cop a Sant Fruitós. En l'últim tram cap a boxes ja començo a notar força el mal al genoll. Fins ara en el tram de bici no l'havia notat gaire, però ara em tornen les punxades fortes, baixo una mica el ritme i arribo a boxes be. O això és el que em pensava.


El gest de la cara reflexa perfectament el mal que patia. 

Al baixar de la bici, literalment, moro del mal als genolls, cada vegada que trepitjo és un infern dins meu. M'adono que patiré i molt per poder acabar l'últim tram a peu.
Deixo la bici  i amb la mirada perduda al terra començo a córrer, o a arrossegar-me, no ho sé. Realment em fan molt mal els genolls sembla que no hagin d'aguantar més. Físicament estic be i si els genolls m'ho permetessin correria encara més ràpid que durant el primer tram. Però aquí ja no importa el físic ni res relacionat amb els entrenaments, amb córrer ni amb cap cursa. A partir d'aquí comença una autentica batalla entre el mal als genolls i la meva fortalesa mental.

No es tracta de còrrer, es tracta d'aguantar el mal, que ara està sent insuportable. Arribats aquí i apunt d'acabar per rés del món penso en la retirada. Ara he d'acabar si o si.

Surto de Boxes i comença la batalla. Els meus genolls contra la meva força de voluntat. Rebufo i intento respirar be. Em fa molt mal cada trepitjada, si només fos un genoll podria modificar la meva trepitjada intentant reduir el mal, però per mala sort, no només és un genoll, són els dos. El dolor augmenta i jo vaig tirant endavant. Aquí ja no vaig amb cap grup i trobo a gent solta per el circuit, fins i tot un que camina. El passo i treien forces passo a un altre corredor. Realment vull córrer més i puc, però cada vegada que ho intento els genolls s'encarreguen d'avisar-me que no puc fer-ho.


Encarant els últims Kms. Mateixa mirada, mateix gest. Patint.

Amb la mirada perduda al terra, o en un altre món, continuo corrent i ja arribo a la part asfaltada de llarga  baixada i pujada posterior. En un tram on podria recuperar posicions en perdo una, el noi que caminava abans m'avança, realment no vaig gens be. 

Em començo a marejar i no se si es per la calor o per tot l'esforç que estic fent aguantant el dolor. Agafo aigua de l'avituallament i tirant-me-la per sobre sembla que em calma una mica. Continuo corrent i arribo a la part que fa pujada. Fent un esforç titànic supero a 2 corredors més abans d'afrontar la baixada cap a la línia de meta que sembla no arribar mai.

Entrant a meta. Quina cara!
L'últim tram de pujada es fa etern. Apreto les dents, tanco els ulls i tiro endavant. Acabaré corrent, si o si, no penso arribar caminant ni en fer-ho durant el trajecte. Se que això em perjudicarà i que m'estic fent més mal, però un cop començat la mentalitat ha de ser la d'acabar i a una persona tan cabeçuda com jo no li pots fer entendre el contrari. 

Ja baixant cap a meta, on s'hi aplega més públic, faig un altre esforç, passo un altre corredor i em deixo anar per la inèrcia de la baixada. Aguantant el mal entro a meta, s'ha acabat el patiment. He aconseguit l'objectiu: Acabar.


Moments després d'entrar m'oblido de la meva petita gesta (acabar) i ja l'hi comento a l'Anna, que contenta em felicita, que no ho faci que no ho he fet gens be, ai... No tinc remei. Sort que després amb el cap fred ja vaig pensant que el que vaig fer ja va ser molt. 

Però és el que té voler més sempre. Que mai en tens prou, encara que corris amb 40 de febre, malalt, lesionat, o amb els ulls tapats...

Peso que aquesta és la principal virtut d'un esportista, i jo encara tinc que millorar-la molt. El fet de voler més sempre, de no conformar-se mai, de voler superar-se dia a dia. Ser constant.

Tornant cap a casa el pare em comenta "quins collons que tens d'haver acabat" per jo, lluny d'estar orgullós ja penso en els errors que he comés i en que acabar no ha estat rés perquè no ho he donat tot o hagués pogut fer menys temps, no reservar tant.. (etc) Però finalment em quedo amb la idea que em diu; jo no seria capaç de acabar-ho, ni molta gent més. I penso que és veritat, que jo fa tan sols un any, o mesos hagés sigut incapaç d'acabar una cosa així. I fent una mirada enrere veig que el progrés que he tingut és realment molt bo. Ara truncat per una inoportuna lesió. 

Però això no farà més que reforçar-me, espero, quan pugui tornar a còrrer en condicions voler millorar dia a dia, per superar-me. Perquè quan parlo de millorar, de guanyar, de superar-me, només em fixo amb mi mateix. A les competicions no lluito per quedar en la posició 25 o en la 45. Que si vaig be i puc intentar quedar el 20 i no el 22 ho intentaré, però en realitat el que busco no és més que superar-me a mi mateix.

Penso que aquesta és la gran virtut d'aquest esport. Cada cursa tens l'oportunitat de superar-te de nou, sense importar l'anterior. Quan comença una cursa estàs tu, la teva ment, el teu físic i el teu esforç. La capacitat de posar el cos al límit és el que m'enganxa. Fer un entrenament, una cursa amb un temps molt bo i pensar que ho has donat tot i que és impossible fer menys, però que, al mes següent, després d'haver treballat i entrenat de valent, et tornes a superar. Aquesta és la grandesa de l'esport. Posar el cos al límit i donar-te conte que realment no en te, o que no està on tu pensaves que era.

RUN + BIKE + RUN. En definitiva una gran experiència. Repetiré.

Resultats


Els dies abans de la cursa pensava que fer 20 minuts en la primera part de la cursa a peu (5km) seria tot un èxit degut al mal i les dificultats que segurament tindria, ja que el meu "record" en la distància era d'uns 18 i pico, però ja feia temps, als meus inicis. Finalment i per sorpresa meva, el crono dels primers 5km (tot i que he llegit que podien no ser exactes) vaig marcar uns sorprenents 17 i pico. Increïble estant lesionat.

Aquí deixo els resultats i classificació per si algú els vol mirar: (resultats)

I ara que?


Això és el que em pregunto jo. M'han diagnosticat una(es) més que segura tendinitis en ambdós genolls. Sembla que no hagi de marxar mai. Encara estic en proves per determinar que és. 

De moment 0 entrenaments i partits de futbol i 0 entrenaments i curses. No em vull fer més mal. Tot i que sempre està en ment la idea de fer una curseta encara que sigui curta i aguantar el mal. Però millor que no. De moment i crec que he fet be, he descartat participar en la cursa que tenia demà. La milla de la Sagrada Família  Eren només 1.6 Km i em veia en cor de fer-los be esperant que el mal no tingués temps a aparèixer. I sentint-ho molt també haure de descartar la cursa que tanta il·lusió tenia per fer-la, La d'Altafulla de l'1 de Maig.

Mentalment estic be, més motivat que mai per sortir a entrenar com no ho he fet mai. Espero que em duri i aquestes ganes estiguin presents quan em recuperi de la lesió.

De totes maneres preveig un estiu ple de BTT, sembla que la lesió va per llarg. No em permet córrer be però si anar en bici. Tinc l'objectiu marcat de la Selenika. A veure si ens en sortim. No serà per ganes.


video

Aquí un petit vídeo, "molt xorra", ja que no tinc cap foto anant en bicicleta.
Encara tinc molt que aprendre en aquest món. Però em diverteix molt.

Del vídeo, més que la part on surt la bici, m'agrada el fet que es veu el bosc en plena acció, l'aire que acarona les plantes i les mou amb violència  la solitud del bosc sense la vida humana... Deixo la càmera i grava la soledat del bosc només interrompuda per el pas breu de la meva bicicleta. No se com explicar-ho, ho trobo un instant màgic, únic. Incapaç de percebre's si no és gràcies a un vídeo. Mireu i opineu. 

Per acabar...


Vull aprofitar des d'aquí per felicitar a l'organització. Va ser una gran prova i no van faltar facilitats als corredors, proximitat, i la feina ben feta. Aixi dóna gust participar i fer esport. Enhorabona.

Finalment deixo algunes fotos més de la Duatló.

Moment per hidratar-se. És molt
important beure  aigua mentre fas esport

"Fent-la petar" amb l'Adrià i el Miquel Àngel abans de la cursa.
Comentant sensacions

1era volta a peu perseguint als de davant.

Moment de deixar la bici per començar l'últim tram a peu.

Primers metres del tram final de cursa, amb un got d'aigua a la mà.

Instants després d'acabar amb la Sunny.
Cara de circumstancies.

Comentant la jugada amb l'Adrià que va fer molt bon temps.

Els 3 guanyadors. D'un altre nivell.

I les 3 guanyadores.

Disfrutant d'un merescut massatge post-cursa.

Amb l'Anna que em va venir a animar.
I el plàtan de després que no falti mai! És mitja vida

Comentant-l'hi les sensacions de la cursa.
La Sunny també va estar animant-me durant la cursa. 

Deixo una ultima frase "filosòfica" per la reflexió o motivació...



"SI LLUITES PEL QUE CREUS, ENCARA QUE FRACASSIS, HAURÀS VENÇUT."



Recordeu: Visca l'esport.
Fins la pròxima.
Aleix Sellares.